Fa unes setmanes Francesc Ruiz, coredactor del Diccionari de Sociolingüística, em comentava que en una futura reedició d'aquest diccionari ens hauríem de plantejar la inclusió d'una nova entrada: «secessionisme sociolingüístic», ja que semblava que havíem entrat en una nova etapa en què el «secessionisme lingüístic» (terme que ja incloem en la primera edició) d'una banda ja havia completat el seu paper contra la normalització del català i de l'altra esdevenia un discurs massa inversemblant i descarat per a esdevenir creïble. En canvi, ara es reforçava el discurs i la pràctica del secessionisme sociolingüístic amb la creació d'entitats com l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que tot i proclamar amb timidesa la unitat de la llengua no fa front als atacs continuats a la integritat de la llengua catalana real (és a dir, a la comunitat lingüística) que exerceix el govern Zaplana: marginació dels escriptors valencians en llengua catalana, anul·lació de les Jornades Sociolingüistes d'Alcoi que es venien celebrant des de feia 10 anys, boicot a les universitats dels Països Catalans en l'acte d'homenatge al pare Batllori, rebuig a la validesa dels títols de filologia catalana per als professors que volen treballar al País Valencià, negativa a la llibertat d'expressió per a Acció Cultural, espanyolització de la televisió valenciana, etc. Convé dir–ho l'any que es compleixen deu anys de la mort de Joan Fuster i quaranta de la publicació de Nosaltres, els valencians, tot recordant–ne les paraules clau: «dir–nos valencians és la nostra manera de dir–nos catalans». I aquest context de reforçament del secessionisme sociolingüístic al País Valencià té també la seva incidència a Mallorca de la mà del nou pla d'estudis de les especialitats de Magisteri consistent a fer una rebaixa dels crèdits per a l'ensenyament en català, i fent que els estudiants que vulguin exercir aquí hagin de completar la diplomatura realitzant cursos de reciclatge en llengua catalana. De tal manera que s'esborra de nou la necessitat d'ús lingüístic i el prestigi de la llengua catalana perquè, com en temps més foscos, tot depèn d'un sobreesforç fora de lloc que augmentarà la sensació per part dels estudiants del català, vist com una nosa i que pot ser el brou de cultiu de futurs anticatalanismes. Sembla que els nostres dirigents acadèmics ignoren que la percepció de la utilitat lingüística és un dels factors més decisius de l'avenç o el retrocés de la normalització lingüística. I en aquesta marxa enrere dels crèdits de català l'assignatura de Sociolingüística que impartia la professora Rosa Calafat deixa de ser obligatòria. Ens preguntem si ara i aquí hi ha alguna assignatura més necessària que la sociolingüística per als futurs mestres que han de viure en un país en permanent procés de substitució lingüística i en constant pressió d'un Estat que ignora i desnormalitza l'ús del català. En plena batalla desarmem els nostres futurs formadors? Haurem de lluitar només a cops de rondalla i ciri a la mà? No ho veieu clar com l'aigua? En poques setmanes de diferència se suprimeixen les Jornades de Sociolingüística a Alcoi i la Sociolingüística a Magisteri de Mallorca. Ells sí que ho han vist clar, i el pitjor que podem fer és que els de casa els fem el joc. Em sembla que en aquest episodi de la nostra història sociolingüística s'hi han ajuntat tots els desencerts possibles: precipitació, abús de poder, manca de visió de futur, malfiança envers alguns professors de català, incomprensió en relació als factors que afavoreixen l'ús i les actituds lingüístiques i autoodi.

Enfront de l'Estat de les operacions Triunfo que robotitzen els nostres joves no podem prescindir de la pedagògia sociolingüística ni foragitar del llistat d'assignatures troncals bona part dels continguts de català, tot convertint les nostres universitats en fàbriques de mestres per un estat que ens ignora i ens margina i que hauria de ser el primer a donar a conèixer als seus formadors la realitat sociolingüística i cultural dels països catalans. Ras i curt senyor Joan Mas: els quinze crèdits de català els haurien d'oferir en les universitats espanyoles de fora dels nostres països catalans, si no és que ja hem renunciat que això sigui un estat igualitari. I no cal dir que en aquest darrer supòsit la nostra actitud encara hauria de ser més clara i autocentrada en les necessitats de la comunitat lingüística catalana. Som pedagogs al servei del nostre poble o som fabricants de titulats per a l'Estat?

Jordi Solé i Camardons. Lingüista.