L'acte més interessant de l'edició d'enguany de la Universitat Catalana d'Estiu ha estat, sens dubte, la intervenció del bisbe Setién. L'Església basca té una gran autoritat moral perquè, en el passat, va ser capaç de mantenir distàncies amb el franquisme i, en el present, ha sabut ser nacionalment coherent sense provocar un rebuig irreparable de la comunitat espanyolista d'Euskadi. I el bisbe Setién té una gran autoritat intel·lectual, guanyada amb el refinament del seu discurs polític. Després de sentir-lo és obligat reconèixer que l'Església basca és intel·lectualment i èticament més solvent que l'anomenada esquerra abertzale. El bisbe Setién té un discurs pragmàtic, amb l'originalitat que pragmatisme i ètica no es contraposen sinó que coincideixen. El projecte polític de Setién és d'una difícil simplicitat: la sobirania no té valor intrínsecament, sinó que depèn de la resposta a què se n'ha de fer. No val la pena exigir la sobirania si s'ha d'utilitzar per repetir, en petit, una altra Espanya o una altra França. Espanya basa l'estat en una sola nació, la castellana. Euskadi no s'ha de basar exclusivament en la nació basca, sinó que ha de mostrar com és possible un estat que tuteli diverses comunitats nacionals. Si Espanya és incapaç d'acceptar i respectar en el seu si comunitats nacionals que no se senten espanyoles, Euskadi ha de saber establir un règim on puguin conviure còmodament tant els ciutadans que volen ser bascs com aquells que no ho volen ser. La superioritat ètica d'aquest plantejament respecte de l'espanyol és evident, però té, a més, el mèrit de ser una solució global per als problemes de l'Estat. El bisbe Setién ve a dir als espanyols: la sobirania basca no us ha de fer por perquè nosaltres no us tractarem tan malament com vosaltres heu tractat els bascs; nosaltres us mostrarem com és possible i útil respectar, reconèixer i fomentar les diferències en el si d'un estat amb nacions diverses com ho és l'espanyol i com ho haurà d'arribar a ser el basc. Coincidesc plenament amb el bisbe Setién en la percepció que, sense solucionar d'aquesta manera el problema espanyol, no se solucionarà el problema basc. Que la solució arribi de grat o per força ja és una altra qüestió. A Espanya no li passa mai res dolent. Abans d'una valoració negativa, canvia les regles del joc. Euskadi avança inevitablement cap a la sobirania. I això ara és una calamitat perquè no hi ha més Espanya que la «una, grande y libre», però, quan convengui, com va passar en el 98, de la necessitat en farà virtut i trobarà ideòlegs i intel·lectuals que demostraran que l'essència de l'Estat de matriu castellana és la tolerància, la democràcia i la bona convivència amb altres pobles (Portugal, Euskadi...). La solució del bisbe Setién és suggerir a Espanya un nou regeneracionisme, un canvi com el que significà la proposta d'arraconar el sepulcre del Cid i altres glòries passades per entrar en la modernitat. Ara, la modernitat, per a Espanya, passa per autoreformar-se i acceptar la independència d'Euskadi. Però Espanya no ho veu. Per veure-ho, com és habitual en ella, primer ha de perdre una guerra. I, de moment, ja la té declarada.

Joan Mir. Professor de la UIB.