Benvinguts, senyors, senyores,
aquí estic guitarra en mà
a punt de cantar un romanço
però no sé com començar.

Perdoneu si és que divago
i si estic un xic nerviós
però és que si bado una mica
en puc sortir ben galdós.

De fet la cosa és senzilla
perquè tot ha estat tant clar
que fins un nen ho entendria,
però fa de mal explicar.

De petit ja m'ensenyaven,
potser a vosaltres també,
que si un diu una mentida
se li ha de dir mentider.

Però si a qui diu la mentida
tothom li diu "majestat"
perquè és rei o bé monarca,
ja varia tot plegat.

No tindria perquè fer-se,
si es viu amb honestedat:
que sempre, mani qui mani,
la veritat és la veritat.

Però topar amb la monarquia
és topar amb el més sagrat,
es pot dir que has begut oli
i ho tens tot molt mal parat.

Fixa't, bé, la cosa és sèria.
tu pots parlar contra Déu,
però no pas contra el monarca:
es veu que deu ser més greu.

Però deixem-nos de preàmbuls
i anem ja de dret al gra:
per si algú no els coneixia
els fets us vull explicar.

Això era un discurs que feia
el rei Joan Carles Primer
donant els premis Cervantes,
per l'abril, crec que va ser.

Normalment aquests discursos
són un pal i de bon tros;
però tot d'una que es despenja,
i li engalta pel broc gros:

"Que la llengua castellana
a ningú mai s'ha imposat,
que si hi ha algú que la parli
és per pròpia voluntat."

Majestat, quina brometa
que portàveu entre mans
però no hi ha qui se l'empassi
als Països Catalans.

El Decret de Nova Planta,
que no l'heu llegit, o què?
Per la força de les armes
l'instaurà Felip Cinquè.

I de petits, 'nant a escola,
¿com no ho hem de recordar,
quan a tots ens castigaven
sols per parlar en català?!

Com aquell "Hable en cristiano"
que en el seu més pur estil,
a punta de metralleta,
m'obligà un guàrdia civil.

¿Com voleu, senyor, que us cregui
si ho he viscut a la pell?
I no sóc sol, som molts d'altres,
som un immens reguitzell.

I l'Amèrica llatina,
que no sabeu com va anar?
Allò va ser un genocidi,
per tothom està molt clar.

No em digueu que és la ministra
qui el discurs us ha passat:
que ningú es presta a dir en públic
segons què si no és veritat.

Perdoneu, estimat públic,
que divago, ja us ho he dit:
parlava amb una persona
que de fet és a Madrid.

El cas és que aquestes frases
van alçar, just al moment,
una polèmica àrdua
fins i tot al Parlament.

Del Parlament en sortia
una protesta formal;
i s'inicià una campanya
ja a nivell més general.

I més de mitja dotzena,
entre grups i associacions
van presentar una denúncia
per 'questes declaracions.

La denúncia es dirigia
contra el rei però també
el Ministeri de Cultura,
subsidiari que en deu ser.

Potser per l'ordre alfabètic
però qui signava primer
era en Jesús Artiola,
pres com a pal de paller.

Desestimen la denúncia
a l'Audiència Nacional:
que el rei era inviolable,
posar-se amb ell no s'hi val.

I el recurs també el rebutgen
segons diu el magistrat
"perquè el rei no està subjecte
a responsabilitat".

Però no acaba aquí la cosa,
que el titular del jutjat
arborat de sant coratge
decideix contraatacar.

I així ara ell denuncia
els que abans han denunciat
per injúries i calúmnies
al rei i cap de l'estat.

I el primer que rep les ires
dels il·lustres magistrats
és el Jesús Artiola
el que paga els plats trencats.

Li poden caure sis mesos
o fins dos anys de presó.
Ja ho veus, s'ha girat la truita
ben bé de l'altra cantó.

I ara, senyors i senyores
tot encara està pendent;
podem arreglar les coses
si és que hi ha un fort moviment.

Podem fer, doncs, dues coses
ara, aquí, en aquests instants:
moure'ns i donar la cara
o bé creuar-nos de mans.

Mentre ho penseu, vaig per feina:
jo plego el meu guitarró;
ja he dit tot el que volia
i ara toco el pirandó.

Aquest romanço, lletra i música de Jaume Arnella i especialment encomanat per l'ocasió, ha estat estrenat a Girona el dissabte 16 de Novembre de 2002.