Cometes

Els cometes al llarg de la història.

Els cometes sempre han suscitat temor, presagis i supersticions i així va néixer la idea que eren precursors de desastres, auguris de la ira divina. Els babilonis pensaven que els cometes eren barbes celestials. Els grecs els veien com a cabelleres flotants. Els àrabs com a espases flamejants.

Cometa 1996-B2, Hyakutake La dada més antiga sobre l'aparició d'un cometa apareix a l'obra xinesa Llibre del príncep de Huai Nan, l'any 1057 a C. Ara sabem que es tractava del cometa Halley. Altres aparicions d'aquest mateix cometa també les tenim documentades en pintures o documents antics. Així, l'aproximació del Halley a la Terra l'any 66 és l'explicació més probable del relat de Josefo sobre una espasa que va estar penjada tot un any sobre Jerusalem. També, en 1066, els normands varen presenciar una nova tornada del cometa, la qual cosa va quedar notificada en el famós Tapís de Bayeu, encarregat per la reina Matilde, dona de Guillem el Conqueridor. En 1301, el pintor Giotto va presenciar una altra aparició del cometa i el va introduir en una escena de la Nativitat. En 1466, novament el Halley va aterrir a l'Europa cristiana. En 1707, l'astrònom Edmund Halley va calcular que els cometes de 1531, 1607 i 1682 eren aparicions del mateix cometa a intervals de 76 anys, i va predir el seu retorn en 1758. El cometa va arribar puntualment com ell havia dit, i li varen posar, a títol pòstum, el seu nom. També altres cometes han merescut la seva plasmació artística; així el Gran Cometa de 1577 que apareix en representacions turques i a un gravat imprès a Praga per Peter Codicillus; o el de 1556, representat a una pintura alemanya de la Col·lecció Wilkiana.

Modernament, i ja a partir del segle XVII, els cometes van, a poc a poc, passant a ser objectes de la Ciència i la seva existència deixa de ser un misteri.

Origen, formació i estructura.

Òrbites de cometes L'origen dels cometes el trobem a una zona de l'espai que denominem Núvol d'Oort, en honor de l'astrònom danès Jan Oort, que en 1950 va proposar la seva existència.

Aquest núvol tindria una forma aproximadament esfèrica (la qual cosa explicaria el fet que els cometes ens arribin de qualsevol direcció) i estaria situada a una distància entre 30000 UA i tal vegada un any llum del Sol. Aquest seria el lloc on es troben els nuclis dels cometes de període llarg. I aquí, a un moment determinat, la influència gravitacional d'alguna estrella veïna pot pertorbar el moviment d'un d'aquests cometes i precipitar-lo cap a l'interior del Sistema Solar, a on desenvoluparà la seva característica cua.

Estructura d′un cometa No obstant això, coneixem l'existència de cometes de període curt, és a dir, que descriuen òrbites més petites i poc inclinades respecte a l'eclíptica, i que no poden tenir l'origen en regió tan llunyana. La primera explicació va ser que eren cometes de llarg període que havien adoptat la configuració orbital curta degut a les forces gravitatòries dels planetes gegants (principalment Júpiter); però actualment s'admet que el fet s'explica si aquests cometes tenen el seu origen en el Cinturó de Kuiper.

Així doncs, els cometes són astres formats per gel, roques i pols que es mouen pel Sistema Solar recorrent òrbites el·líptiques molt allargades o parabòliques, i que, periòdicament, cauen cap al Sistema Solar interior per pertorbacions gravitatòries. A mesura que el cometa s'aproxima al Sol, es va escalfant i les seves capes més exteriors es vaporitzen, formant-se un núvol al voltant del que serà el nucli, que es coneix amb el nom de coma o cabellera. Aquesta és afectada pel vent solar i es forma la cua, que normalment és doble, una, formada per àtoms ionitzats i una altra per partícules de pols (aquesta darrera donarà lloc als meteoroides). Ambdues apunten sempre en direcció contrària al Sol degut al vent solar.

Els cometes i la Terra.

Com tots els objectes que es creuen amb les òrbites dels planetes, amb el risc de o bé impactar o sofrir una expulsió gravitatòria del Sistema Solar, també els cometes, més prest o més tard, toparan amb aquests, i la Terra és un d'ells. Així, en molts indrets hi ha evidència de cràters produïts per impacte meteòric, amb diàmetres que van des d'uns quants metres fins a alguns quilòmetres i dels que seria un bon exemple el cràter Barringer d'Arizona, amb 1350 metres de diàmetre.

Cràter Barringer, Arizona L'impacte més antic del que tenim coneixement i que va afectar a la vida a la terra va ser el que va acabar amb els dinosaures, ara fa uns 65 milions d'anys, i que va deixar la seva empremta al fons del golf de Mèxic amb el cràter Chicxulub.

També modernament els cometes impacten en la Terra com ho demostra l'explosió que, el 30 de juny de 1908, va arrasar 2000 quilòmetres quadrats de bosc a Sibèria Central (Tunguska). No obstant això, no és el fet catastrofista el més important de les relacions cometes/Terra, ja que modernes teories donen un origen cometari a l'aigua de la Terra i, fins i tot, al fet mateix de la vida.

Per altra banda, en realitat, el fet que més directament relaciona els cometes amb la Terra és el fenomen dels meteors o pluges d'estels fugaços, que es produeixen cada vegada que el planeta creua l'òrbita d'un cometa.

Observació dels cometes

Cometa 1995 O1, Hale−Bopp Quan un cometa s'acosta tant al Sol que forma la típica i espectacular cua i aquesta és visible des de la Terra, la millor forma de gaudir de l'espectacle és mirar a ull nu o amb uns prismàtics. L'observació amb telescopi ens permetrà veure la coma, la qual cosa si bé puja el nivell científic de l'observació, és a dir, podrem obtenir detalls com poden ésser les fuites de material en forma de raigs, farà perdre tota l'espectacularitat del fenomen.

Amb tot i això, la millor forma d'observar-lo és fotografiar el cometa en varies ocasions per al que es vegi la seva trajectòria respecte als estels, treball que té la seva dificultat ja que el cometa es desplaça a una certa velocitat. En aquest cas la càmera ha de muntar-se sobre el telescopi, que s'utilitza com a guia per a seguir-lo durant l'exposició.

També es pot estimar la magnitud del nucli, comparant la seva brillantor aparent amb la dels estels propers la magnitud dels quals es conegui. Per altra banda i encara que la tornada de molts de cometes es pot predir, no passa el mateix amb l'aspecte que presenten. Aquestes variacions són degudes principalment a la variació de la posició relativa del cometa respecte al Sol i a la Terra.

Aspectes diferencials

Els cometes es classifiquen en dos grups: cometes de curt període i cometes de llarg període. El més curt conegut és de 3.3 anys (Cometa Encke) i el més llarg pot ésser de milions d'anys. El primer grup es caracteritza per unes mitjanes d'inclinació i excentricitat orbital molt més petites que els cometes del segon grup.

La majoria dels cometes de curt període tenen un moviment orbital directe, tal com els planetes, i una distància mitjana en el seu afeli pròxim a l'òrbita de Júpiter. Entre els cometes de llarg període, la inclinació mitjana és elevada, l'excentricitat molt grossa i els moviments orbitals es troben dividits entre directes i retrògrads.

Una trobada gravitacional amb Júpiter pot fer que un cometa de llarg període adquireixi les característiques d'un de curt període, i fins i tot que el moviment retrògrad passi a ser directe.

Missions espacials a cometes

Giacobini-Zinner: L'11 de setembre de 1985, la nau ICE (International Cometary Explorer) va creuar la cola del cometa.
Halley: Durant la setmana del 6 de març de 1986, dues naus soviètiques, les Vega 1 i 2, s'aproximaren a prop de 8000 quilòmetres del nucli del cometa Halley i varen fotografiar una bossa de pols que rodejava el nucli, amb diversos raigs brillants de gas i de pols sortint d'aquesta.Posteriorment i basant-se en els informes de navegació de les missions Vega, la nau espacial europea Giotto, el 14 del mateix mes, va aconseguir aproximar-se a tan sols 500 quilòmetres del nucli i obtenir imatges del mateix nucli, una massa fosca i irregular d'uns 16 per 8 quilòmetres de grandària.Aquest cometa també va ser estudiat per les sondes japoneses Sakigake (1 de març del 1986) i Suisei (8 de març del 1986).
Grigg-Skjllerup: El 10 de juliol de 1992, la nau Giotto, després de la seva trobada amb el Halley va ser reactivada per poder fer anàlisis d'aquest cometa.
Shoemaker-Levy: El telescopi espacial Hubble va fotografiar la col·lisió d'aquest cometa amb el planeta Júpiter.
Hyakutake: La sonda NEAR (USA Asteroid Probe) en el seu viatge cap l'asteroide 433 Eros, va obtenir imatges d'aquest cometa el març de 1996.
Wirtanen: El gener del 2003 la nau Rosetta començarà un viatge de vuit anys cap aquest cometa, sobre el nucli del qual deixarà una sonda.
P/Wild: La sonda Stardust visitarà aquest cometa el gener del 2004, del que pensa recollir partícules de la seva cua i dur-les cap a la Terra.