Damià Pons

Les idees i les ficcions

L'EFICIÈNCIA EN LA GESTIÓ DE LA CULTURA.
EL CAS CATERINA SUREDA

Al nostre país, al llarg de tot el segle passat, la cultura va comptar amb una nòmina extensa de creadors prou rellevants, una partida dels quals tenia una indiscutible excel×lència. Sempre, és clar, en aquells àmbits en els quals el treball artístic havia pogut ser desenvolupat com una activitat purament individual, amb tan sols l'impuls creatiu personal i amb una voluntat més o menys intensa i persistent d'esforç. Aquest va ser el cas, amb ben poques excepcions, dels nostres millors escriptors, pintors i músics. I ben lluny d'ells, donant-los l'esquena, una societat indiferent, majoritàriament emmirallada en banalitats forasteres. I el paper de les institucions polítiques, fossin democràtiques o totalitàries, quin va ser? Mentre foren exclusivament provincials (la Diputació), o bé es mostraren obertament hostils o bé no es cregueren obligades a gairebé res en relació a la cultura pròpia dels mallorquins. I al llarg dels darrers vint anys, en una època d'Estatut d'Autonomia i de gestió transferida de les competències en cultura, que ha succeït? Sense cap pretensió de fer-ne la valoració, creiem que poden ser assenyalats els fets següents com els més característics: mai la cultura no ha estat una prioritat de cap govern; com a conseqüència del dèficit fiscal colonial que pateixen les Balears, els pressuposts destinats a la política cultural han estat del tot insuficients; els gestors polítics en general han prioritzat les iniciatives efímeres o d'ostentació social, publicitàriament rendibles, més que no la creació d'infraestructures culturals estables i potents; i, finalment, la gestió dels pocs equipaments culturals existents quasi en cap cas no ha comptat amb els recursos econòmics mínims que permetessin la seva rendibilitat cultural i social màxima.

En el context de la precarietat pressupostària i de recursos humans que pateixen quasi sense excepcions tots els equipaments culturals públics de la nostra illa, la figura del responsable de la direcció del centre, sigui aquest de la naturalesa que sigui, encara adquireix una importància molt major. La idoneïtat i l'encert de qui du el timó de la gestió diària sempre és imprescindible per a convertir en vàlida una línia d'actuació decidida des de la responsabilitat política. El millor projecte cultural pot quedar reduït a la seva caricatura si els gestors que l'han d'aplicar --polítics o tècnics-- no tenen un nivell suficient de competència. I al contrari: un gestor qualificat i eficaç pot compensar en bona mesura totes les limitacions o mancances existents al nivell dels recursos disponibles o de les iniciatives que es volen impulsar. A Mallorca, a hores d'ara, i és evident que s'ha anat millorant els darrers vint anys, hi ha una quantitat considerable d'equipaments, públics i privats, que tenen al capdavant uns tècnics d'una molt notable professionalitat i eficiència. Els qui hem tengut l'oportunitat de conèixer el nostre món cultural des dels diferents caires podríem esmentar fàcilment una bona partida de noms. Tots ells fan, d'alguna manera, una gestió d'autor.

D'ençà de la seva creació, fa sis anys, la Casa-Museu Llorenç Villalonga ha estat un d'aquests centres culturals públics que tenien la fortuna de comptar amb un responsable adient. El seu nom és Caterina Sureda. Filòloga. Coneixedora a fons de la literatura catalana i de bona part de la universal. De tarannà dinàmic, amb una capacitat natural per a teixir xarxes de complicitat amb els creadors de cultura literària. La primera Casa-Museu dedicada a un escriptor mallorquí --un tipus d'equipament que els països europeus civilitzats han sembrat generosament per tot el seu territori-- havia de tenir com a prioritat el convertir-se en un lloc de referència i de trobada per a tots els que han fet de la literatura la seva passió, i de vegades també el seu ofici. Avui, i gràcies a Caterina Sureda, la Casa-Museu localitzada a Binissalem ja forma part del mapa literari de tots els Països Catalans. En poc temps s'ha guanyat anomenada i prestigi. I el centre va indissolublement lligat a qui n'ha estat la directora. Cada escriptor que ha tengut algun tipus de relació amb la Casa-Museu hi ha trobat una dona informada, implicada vivencialment en el fet literari, capaç d'impulsar amb continuïtat una programació creativa i coherent. Desenes i desenes d'actes, una bona partida de llibres publicats, una tasca pacient d'ordenació documental, uns programes d'acostament als escriptors concebuts amb originalitat, exposicions i espectacles teatrals atractius... La nostra literatura, i la literatura en general, n'han tret, fins ara, abundosos beneficis de l'existència de la Casa-Museu. Un altre mèrit de la directora ha estat la creació d'un públic, que amb els anys s'ha anat incrementant, de procedència comarcal o fins i tot insular, que s'ha convertit en client habitual de les activitats del centre. Can Sabater, el nom tradicional de la casa, també ha esdevingut un lloc de visita per a grups d'escolars o de participants en congressos celebrats a l'illa, en alguns casos vinguts de fora Mallorca, que han trobat a la casa que va ser de Teresa Gelabert, la dona de Villalonga, un espai on la literatura era senyora i majora. Perquè tot això fos possible, la tasca de Caterina Sureda ha estat del tot decisiva.

Aquesta Caterina Sureda que s'ha guanyat amb matrícula d'honor la condició de directora per la gran tasca feta al llarg dels sis anys, va accedir al càrrec mitjançant un concurs-oposició, amb una quinzena de participants, que va ser jutjat per un tribunal plural i molt qualificat. Tan sols se li varen demanar idees clares i capacitats, professionalitat i dedicació. I els fets han demostrat que la decisió del jurat va ser un encert total. Se li va encomanar una responsabilitat que, evidentment, res no tenia a veure amb fidelitats partidàries: el seu únic compromís havia de ser amb la cultura literària en majúscula.

Ara, l'actual Consellera de Cultura del Consell de Mallorca, tot seguit d'haver reconegut que Caterina Sureda ha fet una gran tasca, ha declarat que no li renovarà el contracte perquè ha deixat de tenir-hi confiança. Dues qüestions: primera, sap que tot el món de la cultura i els assistents habituals als actes que programa la Casa-Museu li atorguen, a Sureda, la confiança més absoluta, més incondicional?; segona, en parlar de confiança, ho estam fent des de la perspectiva de l'interès general o del partidista?

Aquests pròxims dies, la Consellera Mulet té l'oportunitat de prendre una decisió que podria ser una de les més encertades de la seva vida política: la de renovar el contracte a Caterina Sureda. I valorar-ne, com cal, la seva professionalitat i eficiència. Tot això pensant només en un únic beneficiari: la cultura en majúscula.

"Última Hora", 26 de març de 2005