La visita a la línia Inca-Manacor organitzada per la Conselleria d'Obres Públiques per donar-nos l'oportunitat històrica de veure com la tornaven a tancar amb mentides, va tenir alguns moments de tensió verbal. Per evitar-la i no tornar a sentir parides de tan alta intensitat com les que deia el director general d'Obres Públiques (allò no havia passat mai a Espanya, deia), vaig decidir quedar una mica enrere. Allà, quasi sense voler, em vaig trobar discutint amb alguns amics del Partit Popular amb càrrecs als ajuntaments afectats pel tancament de la línia. La discussió va ser breu i va versar sobre un dels temes que més em preocupa des de fa anys: els morts derivats dels accidents de trànsit. A tot el món per aquesta causa moren 1'2 milions de persones i més de 50 milions en queden ferides cada any. En aquest planeta, 3.000 persones tanquen els ulls per sempre diàriament per culpa d'un accident de trànsit. Enguany, les Illes Balears, amb 59 vides perdudes a la carretera, van camí de batre un macabre rècord. Les morts han pujat al voltant d'un 70% (l'any passat en el mateix període només n'havien mortes 35).

Tenim una xarxa viària molt millorable, és cert, i s'ha de millorar, és indispensable. Però també s'han de prendre altres mesures. A França han reduït més d'un 20% la mortalitat al volant gràcies a l'establiment del carnet per punts i els radars fixos. Mentrestant, a Mallorca se posava en marxa una campanya de certs polítics i certs mitjans en què s'ha volgut lligar la construcció d'autopistes amb la disminució de víctimes d'accidents de trànsit. Estadísticament, les autopistes són més segures que una mala carretera, però no que una bona carretera. En un article publicat per Miquel Àngel Llauger en aquest mateix diari, ens posava al corrent de les conclusions de la «Comissió no permanent sobre sinistralitat a les carreteres i vies urbanes» del Parlament. Aquesta Comissió parlamentària, integrada per 9 membres del PP, 4 del PSOE, 2 del PSM, 1 d'EU i 1 del Grup Mixt, va escoltar multitud d'experts sobre el tema i representants de la societat civil balear. Després de realitzar aquesta tasca d'investigació, la comissió va arribar a conclusions com ara que s'havia d'incrementar la supervisió policial, aplicar una normativa més estricta, millorar la investigació i seguretat viària, pacificar el trànsit o millorar el transport públic. La comissió, amb una majoria de membres del PP, no deia ni una paraula de fer més autopistes per reduir els morts a les carreteres. En tot cas, tenint en compte qui ha fet aquesta campanya per esbiaixar la realitat, no és gratuït plantejar-nos cinc qüestions:

Pregunta número u: Quin partit va estar governant a Mallorca i a Madrid entre 1996 i 1999 sense millorar les comunicacions amb automòbil entre Manacor i Palma? El Partit Popular. Pregunta número dos: Qui va aparcar l'autopista de Felanitx a les eleccions de 1999 a causa de la seva impopularitat? Jaume Matas (PP). Pregunta número tres: Qui va bloquejar les inversions en la xarxa viària i ferroviària balear entre els anys 1999 i 2003 des de Madrid? Francisco Álvarez Cascos (PP). Pregunta número quatre: Qui va prometre que l'autopista no passaria per Felanitx si guanyava les eleccions a aquesta alcaldia l'any 2003? Catalina Soler (PP). I final: Qui aplica mesures radicals i inapropiades com ara tancar la línia Inca-Manacor per evitar accidents i no està a l'altura, ni prop fer-s'hi, per lluitar contra l'augment del 68% de les víctimes dels accidents de trànsit a les Balears? Mabel Cabrer (PP).

Perdonau, me'n deixava una, de pregunta: Quants nins, homes i dones d'aquestes illes han de morir en accidents de trànsit perquè els nostres polítics s'agafin aquest tema amb responsabilitat i deixin de fer demagògia? No hi ha prou famílies destrossades encara? El tren és el mitjà de transport terrestre més segur que existeix i ajuda a disminuir el trànsit per carretera. Per tant, contribueix a la seguretat dels qui l'utilitzen i dels qui continuen anant en vehicle privat. En atacar el Pacte de Progrés a través del tren, a qui s'ataca realment és als ciutadans de Mallorca. Segons els tècnics independents de reconegut prestigi que van visitar la línia, ja fa un mes que podria tornar a estar oberta en la seva totalitat i funcionar amb la màxima seguretat (http://www. mallorcaweb.net /trensi /noticies.html). Benvolguts amics, falten millors carreteres, sí, però no li faceu pagar al tren i als ciutadans que representau. En sortim perjudicats tots. Alguns, desgraciadament, per sempre. Per tot això, és d'agrair que l'Ajuntament de Sineu, amb un equip de govern format per UM i PP, hagi demanat la reobertura urgent de la línia fins a aquesta població. Em deman a què deuen esperar la resta de poblacions afectades. Mentrestant, la Direcció general de Transports del Govern ha encarregat una investigació sobre un conductor d'autocar de la línia Inca-Manacor que va tenir un accident amb un camió. Sembla que conduïa amb excés de velocitat i de copes. Fa uns anys, un altre conductor d'Aumasa també va ser notícia: no tenia carnet. Que trista que continua sent la història del transport públic d'aquesta illa.

Miquel Piris. Periodista.

Supòs que ho recorden tan bé com jo. A la darrera campanya electoral del PP, l'autonòmica vull dir, tot seguint l'esquema infal·liblement aznarià de la confrontació i la crispació, totes les iniciatives que va dur el Pacte de Progrés foren satanitzades, ni que ho haguessin volgut fer a posta, no ho haurien pogut fer pitjor. El panorama que traçaren fou desolador, pitjor que si ens haguessin assotat les plagues d'Egipte: L'economia anava molt malament, gairebé ens moríem de fam -d'aquí que cobràs una rellevància messiànica i redemptora la frase dita per n'Estaràs que gràcies a ells en aquestes Illes des de fa mig any es pot tornar a menjar-. Els turistes no volien venir anatemitzats per l'Ecotaxa, el fracàs escolar era presentat com el més elevat del territori espanyol, suposadament degut a dues coses perverses: el foment de l'aprenentatge de la lectoescriptura en català i la impossibilitat de la lliure elecció de centres... I què més us he de dir, que tots no sapiguem massa bé. De tota aquesta crema i per dissimular l'esperit negativista hi havia una cosa que se'n salvava: el tren. Ho varen reconèixer explícitament, que l'ampliació de línies i de freqüències era un encert.

De totes maneres, mirada ara la cosa amb una mica de perspectiva sembla que aquelles paraules laudatòries no eren altra cosa que una mica de retòrica buida per dissimular un discurs del tot negativista. O potser, per guanyar-se el vot de molts d'usuaris d'aquest transport públic, que eren molts. O tal vegada per oblidar el seu fracàs, recordem que en Matas va inaugurar una línia que mai no va veure funcionar en la seva primera etapa com a president. Perquè tot just encimbellats altre cop en el poder amb una majoria absoluta tan sorprenent com inesperada, el cantet del tren va canviar: tot s'havia fet malament i a la correguda i els auguris no eren gaire esperançadors. Recordem aquell trajecte de na Cabrer maquinista volent comprovar in situ el desgavell preconitzat. Era la cara d'una mateixa moneda que a l'altre anvers tenia, refulgent i temptador, la lluïssor d'un projecte no previst al programa electoral dels conservadors: la construcció de l'autopista Inca- Manacor. A vegades, la Fortuna es mostra diversa i paradoxal. En aquest cas, l'esfondrament d'un talús o d'una tenassa amb descarrilament inclòs d'un tren i algun ensurt per part del passatge, magnificat amb el rerefons emocional de la barbàrie de l'11 M, ha estat l'excusa perfecta per tancar la línia Inca-Manacor fins ben passat l'estiu. És a dir, el tren restarà inactiu durant la plena de la temporada turística. Jo, evidentment, no som tècnic en la matèria i no puc afirmar amb arguments propis si aquesta aturada tècnica és justificada o injustificada. El que sí puc dir -com ho ha recordat algun altre columnista d'aquest mateix diari- és que l'actitud de posar en marxa l'AVE fins a Lleida és contradictòria amb l'actitud que manté el PP aquí a l'hora de restablir els trajectes ara fora de servei. I també puc afegir que aquesta mateixa setmana una comissió de geòlegs i gent entesa ha elaborat un estudi on diu, clarament, que és possible reobrir la línia en un període de temps relativament curt. A més, aquesta paralització serà també una excusa per no posar en marxa cap mena d'estudi o de projecte conduent a ampliar la xarxa ferroviària: fins a Alcúdia, fins a Artà i Capdepera o fins a la Universitat. Però si el tren ha resultat ser un bon argument per prendre'ns el pèl. Des de la mateixa megaconselleria aquesta setmana hem tocat amb les mans la retòrica buida d'una de les grans decisions preses: la declaració de servei públic dels vols entre illes, que s'ha convertit en una mena de monopoli i que d'una manera injustificada han tornat a apujar els preus regulars i a més, amb l'excusa que és un transport subvencionat o no sé quines històries, resulta que aquestes línies no tenen cap tipus d'oferta. És a dir, que si vols anar a Menorca o a Eivissa, no cal que esperis una oportunitat sinó que t'has de gratar religiosament la butxaca. Amb una mica de sort, pots volar a Barcelona o a Madrid pel mateix preu. I fins i tot a alguna de les capitals europees. I no en parlem si el trajecte a fer és entre Menorca i Eivissa o viceversa. Llavors sí que fins i tot pots aspirar, pels mateixos diners, a fer un vol transoceànic. En Pere Palau, president del Consell Insular Pitiús, ha començat a mostrar el malestar. I és que tanta parafernàlia com feren ha quedat diluïda dins la decepció d'uns fets consumats que ho han desmentit. Potser, valdria més que la consellera Cabrer dedicàs la seva hiperactivitat a altres menesters, tal vegada si s'hi abocava amb tant d'entusiasme i dugués una mica de sort podria esdevenir una virtuosa del «mundillo» o del mus.

Rafel Crespí. Escriptor

És d'agrair que el passat dissabte dia 3 d'abril la consellera d'Obres Públiques, Margarita Isabel Cabrer, mostràs obertament en quin estat es troba la línia Inca-Manacor on el 13 de març hi va haver un descarrilament provocat per l'esllavisament d'un talús. La transparència de Cabrer va permetre que entre els visitants hi hagués dos enginyers i un geòleg convidats per l'Associació d'Usuaris i la Plataforma per a la Defensa del Tren a Mallorca (http://www.mallorcaweb.net/trensi/). Aquests senyors, curiosament, no veuen les coses amb els mateixos ulls que els tècnics contractats per la conselleria. Durant la romeria ferroviària (*), un d'aquests enginyers d'obres públiques que no cobra del Govern balear li va dir personalment a la consellera que no hi havia motiu per tancar el tram entre Inca i Sineu. Li ho va dir amb tota la tranquil·litat que donen els anys d'experiència dirigint obres ferroviàries.

L'informe sobre l'estat de la línia realitzat per aquest professional conjuntament amb un doctor en enginyeria de camins que també hi era present conclou que aquest tram es podria obrir demà mateix. Les obres que s'hi han de fer no tenen perquè interferir amb el funcionament normal de
la línia. Pel que fa a la resta, des de Sineu fins a Inca, es podria reobrir treballant-hi quinze dies. Pasast aquest termini, també es podrien combinar obres i circulació de trens. D'altra banda, reconeixen que l'obra no està ben feta, que és un nyap, un bunyol, (una «chapuza», en terminologia Cabrer) i que s'han de fer rectificacions. Faltaria saber fins a quin punt aquestes rectificacions estaven previstes pels tècnics que van treballar contrarellotge electoral en la reobertura de la línia.
Si aquests acabats estaven previstos, com és que en els mesos posteriors a la inauguració de la línia no es va actuar immediatament? I si no s'havien planejat les modificacions necessàries, com s'explica que un tècnic del nou govern no fes una simple inspecció ocular de la línia? El que ara han
descobert després de nou mesos i un accident ho podia veure a simple vista un tècnic el primer dia que la Cabrer va trepitjar la conselleria. No ho van veure o no ho van voler veure? Les dues opcions són igualment greus.

El dia 13 només hi va haver ferits, però hi hagués pogut haver morts. Els antics responsables del projecte hi tenen responsabilitats i s'hauran d'explicar, però resulta pueril pensar que ens podem creure que l'actual administració no hi té res a veure. En tot cas, la consellera va deixar ben clara amb repetida insistència quina era la seva postura respecte de la reobertura: «No me da la gana!». Fins el setembre quasi té temps de fer la línia nova. Per ventura seria una bona idea afegir una altra via, així tendrien una excusa de veres per aturar el tren.

(*) Un representant dels consumidors va qualificar la visita a la línia de «romeria» davant de la consellera. Acte seguit, aquest senyor va ser durament recriminat per algunes persones. Segons l'Alcover Moll, una romeria és una peregrinació devota. Per tant, tenint en compte la devoció mostrada pels tècnics de Cabrer per tancar la línia, el senyor dels consumidors tenia tota la raó.

Miquel Piris. Periodista.
mpiris@mallorcaweb.net