HISTORIA DELS VAL 9 en cinc capítols

 

Capítol 1: Naixement, i primeres passes

El nom

 En el moment de establir el grup els horabaixes jugávem a truc, i una jugada apassionant era el "val 9". Tot i que en Toni no li agradava els vots de la majoria pseudodemocràtica s'acabà imposant. L'altra opció, "da-li cebes" quedà descartada, tot i que acabà essent el nom d'un programa de ràdio que feien els Val 9 -aleshores Val Nou- els dimecres horabaixa a Alcúdia Radio. La tercera opció, "La sereníssima y estimada princesa de Astúrias Maria Victoria Eugenia de Constanza" quedà fàcilment descartada, encara que era la que més s'aproximava a la personalitat del grup.

 

Els orígens i les primeres actuacions

 Els Val 9 són fills de la crisi del petroli. La generació del 73 -any de naixement dels fundadors- fou l'encarregada de donar forma i color a un incipient esperit frustrat músico-artístic. Sí, abans d'esser el millor grup de rock del món estavem destinats a esser un altre episodi de grans perdedors. A finals dels 80, dins la pubertat, ja fèrem algunes gravacions casolanes. Ens juntàrem en Jaume X. Viver als coros i teclats, en Jaume Adrover, cantant, i en Toni Mayol, guitarra, i fèrem l'enregistrament de la primera maqueta dels Gargalls Florits a ca'n Jaume Viver. Sortiren cançons tan hermoses com "tira la cadena", "alan fuera", "improvisation song", "la fiesta de disfrases",... que fèiem sonar dins l'autocar els dematins anant cap a Inca a l'institut. Poc després i degut al gran èxit es juntàrem amb la presència cantant de'n Xim López i enregistrarem la segona maqueta dels Gargalls Florits a ca'n Toni Mayol, amb l'enregistraments de clàssics com "para bailar la bamba", "una lambada rara",...

 L'any 1990 en Jaume Viver -l'únic qui tenia coneixements musicals- va dir: -Fins aquí hem arribat! (amb altres paraules), i ens va abandonar per: 1) massa dolents, i 2) incompatibilitat d'estils. Ell no ho sabia, però el destí li tenia reservat la paràbola del fill pròdic que torna a ca son pare, i que acabaria liderant el millor grup de rock del món. S'ajuntà amb en Javier Vidal i fundaren els Private Zone, que fèien música tècno-pop. Des d'un bon principi foren un grup mític. Triomfaven com sa "pepsi" i l'any 91 gravaren i editaren el seu primer disc: Medicine of love, que avui en dia és un clàssic. A més a més de fer-ho bé, eren dos guaperillas amb un estol d'al·lotes guapes i bén fornides que gemegaven de plaer cada cop que sonaven.

 Els que quedaren, en Jaume Adrover, en Xim Lòpez i en Toni Mayol es morien de ràbia de veure com Private Zone trionfava, i com a repressàlia decidiren fer un grup de rock en català. Tot i la voluntat no sabíem cantar i rera una sèrie de proves a ca'n Jaume "gallo" amb en Miquel Palou (trompeta), i en Toni Fiol (tuba), agafàrem com a cantant en Jaume Miquel March de Pollença, qui també sonava el fobiol-. Aleshores ens repartírem els instruments. En "gallo" agafà el baix, i en Toni i en Xim les guitarres. En Toni Fiol qui quedà fora instrument mentre coquetejava amb el management, els teclats, i tècnic de so. Au idò ja hi éram però, i la base ritmica. No teníem bateria. El pollencí ens proposà un ninet de 14 anys -nosaltres ja anàvem per 18 ó 19- anomenat Mateu Vila de pollença. Fou amb aquest al·lotet amb qui ferem la nostre primer "bolo" sonant en les festes patronals de Pollença 1992 a finals de juliol en la festa de l'esplai pollencí al Claustre de Sant Domingo. L'experiència fou esgarrifosament horripilant i més salvatge que una película de terror de sèrie B. Allà fèrem 4 cançons: la nostra primera cançó, despertaferro, la segona, Vida, i altres dues com eren Generació Futura, i No saps on vas -que cantava en gallo a l'estill Roberto Carlos. A més a més de que no fou una actuació brillant, el tècnic de so es divertia fent siular i acoplar els dos micrófons que teníem per a sonar veu, instruments i bateria. Aleshores en Toni Fiol va començar a apalliçar al tècnic de so, davant el batle de Pollença i totes les autoritats eclesiàstiques i polítiques de la societat pollencina. Sí, decididament l'experiència fou perversament negativa. Però, hi havia un bri d'excentricitat que ho feia un chic excitant: ja ens pareixíem remotament als rolling stones perquè havíem començat amb un escàndol públic.

Antoni Mayol

guitarra, veu

Jaume Adrover gallo

baix, veu

Xim Lòpez

guitarra

Jaume Miquel March

veu principal, flaviol

Mateu Vila

bateria

 Més enllà del lamentable espectaque aquest mateix any 1992 sonarem a un concert de la Fira d'Alcúdia juntament amb un altre grup alcudienc, Zona Azul, fent el primer repertori clàssic de 6 cançons -Despertaferro, Vida, Generació Futura, Dolça atracció, Avui no m'he aixecat -que cantava o esgarrava en Toni-, i No saps on vas) que s'aniria repetint més d'un any. Private Zone ho havia fet el 1991. En aquesta primera fase les lletres -excepte Vida de'n Gallo dedicada a la mort d'un amic- les escrivia en Toni, i la música es consensuava entre tots, encara que eren en Xim i en Toni els que més hi aportaven. Poc figurar però molt de mandar és el que feia en Toni -això sí, això no,...-. Els assatjos eren propis d'un film de n'Almodovar entre excusats i bidets al taller de'n Xim qui tenen a ca seva una Fontaneria.

 Un cop acabat el concert de la Fira en Mateu Vila, ben aconsellat per els seus pares i amics, abandonà el grup. Aleshores anàrem a cercar an Xisco Albalat d'Inca, qui va pertànyer als Val Nou el hivern 92-93, mentre esperàvem que en Toni Fiol acabàs d'apendre a tocar la bateria. Durant aquest temps en Jaume Miquel March ja estudiava a Barcelona i es desplaçava a Mallorca quan havíem de tocar. Sonàrem a un dinar de l'esplai de Lloseta mentre la gent menjave, i a una desfilada de moda a la sala magna del Poble Espanyol de Palma en una festa de viatge d'estudis dels alumnes de Sant Francesc de Palma.

 Devers el març del 93 ja assatjàvem a ca'n Toni Fiol i el vàrem posar de bateria. Encara faríem algun concert més amb en Jaume March però fou ja en Toni qui agafà la paella pel mànec mentre cercavem el cantant del grup, interregne que durà devers un any. Per la pasqua de 1993 i encara amb en Jaume Miquel March gravàrem a Alcúdia Ràdio una primera maqueta amb en Ferran Pasqual com a tècnic de so i mesclador. En ella, a més a més de les 6 cançons típiques ja incorporarem noves cançons com Mort, llàgrima, Nena (m'agrada es teu cul). D'aquesta època foren mítics els concerts a la sala Calipso -bastant buida- però important perquè en aquells concerts que organizàvem nosaltres mateixos convidant a altres grups varem conèixer els germans Garcia. Un parell d'al·lots imberbes -nins encara, donat que el major tenia 16 anys i el més petit 13- formaren els Tramuntana, conjunt que inspirat per el nostre concert de la Fira del 92 s'envalentonaren i formaren el grup en el que en Juanma Garcia era el baixista i en Jaume Garcia sonava el saxo (encara no era conscient del que significava dur sobre les espatlles el pes d'esser el millor músic que ha nascut a Mallorca: el músic total). Ells dos encara no ho sabien, però el destí els tenia reservat formar part del millor grup de rock del món.

 Trio fundadors

   D'aquest 1992 i 1993 es guardan un especial record de les tocades que feiem en les festes "distroyer" del pis dels menorquins (en Martí "morty", en Freites, en Serena,... ) en que tocàrem dins aquell pis del carrer 31 de desembre-capità Salom en els que la darrera quan va venir la policia i quan ja estava buit el pis se'n contaren més de 150 persones.

 Capítol 2: L’era Wuanxo i la conformació del VAL NOU clàssic (1994-1995)

 A la recerca de cantant seguíem i vam tocar el abril de 1994 al concert de la Universitat, gràcies a formar part del sindicat d'estudiants BEI. Per a tal efecte vam contar amb la presència de's Pibe, qui a més a més de cantar, tenia un saxofón que arribà a fer un estrident siulo i poca cosa més, entre d'altres coses perquè a l'hora de pujar a l'escenari ningú s'aguantava dret -i no era de por ni de nirvis-. Amb es Pibe no tirarem endavant però ens deixà dues perles al nostre abast: el mític concert al KGB, i Honky Tonk Woman, cançó que quedaria des d'aleshores inclosa en el nostre repertori fins a finals del segle XX.

 El 94 en plena crisi econòmica i ideològica a tota Europa també afectà als Val Nou. En Toni Fiol va esser cridat a files -volia anar a la guerra del Golf- i el va substituir transitòriament el seu mestre de bateria, en Miquel Cifre. Amb en Miquel Cifre assegut a la bateria vam desenvolupar un càsting de cantants del que tan sols s'hi presentà en Wuanxo. Era en gallo qui l'havia anat a cercar. Així com es presentà al local d'assaig encara el pintaria. Les seves texanes vermelles, els calçons de pell, la camiseta de Ca na Pereta, les ulleres de sol, i uns ulls tèrbols, fills d'una magnífica ressaca de cavall, el casc a la mà, i el suroll inconfundible del seu Vespino. Quan li ferem la prova i va amollar la seva miula el món es retrassà un segon. Amb les cames semiflexionades i el micròfon en la mà de la seva gargamella començà a expandir-se un bram de veu impresionant que s'aguantava sobre dos imensos pilars que eren les seves venes cervicals prominents i increiblement inflades i expandides fins a l'infinit. Malgrat an en Toni no li acabava de convèncer -tenia problemes a l'hora de memoritzar lletres i alguns lleugers d'afinació- era un tio popular, i en Xim i en Gallo el van convèncer perquè hi havia un motiu molt més important: era propietari i discjokey de s'Habemus i això significava: copes gratis i xupitos per tots!

Amb en Wuanxo no sols canvià el preu de les copes sinó que aparegueren les primeres fans: les cheerleaders -les Xils-. També sonarem en diverses ocasions al seu pub s'Habemus, i ens aconseguí actuacions mítiques i increibles a la discoteca Skau de Can'n Picafort. Però sens dubte allà on vèrem el que significava un líder fou en el seu primer concert a l'aniversari d'Alcúdia Radio. En aquest concert tocaren 6 grups alcudiencs entre els que hi havia els aleshores rivals Tramuntana i Private Zone, tot i que forem els Val 9 els triomfadors morals de la nit. Fins que no acabàrem el concert en el que ens tiràrem enterra a Mort i disfrutàrem amb la interpretació de'n Wuanxo del Twist & shout o al Nena m'agrada es teu cul passant pel Honky Tonky Woman, no ens adonàrem del que tot en Wuanxo significava realment: lideratge, carisma i espectacle. El concert també tengué un altre significat. Havia tocat la bateria en Miquel Cifre i deixà tocar una cançó an Miquel Rocamir. En Miquel no ho sabia, però acabava de tocar la seva primera cançó amb el millor grup de rock del món, i poc després s'hi incorporà definitivament. Anteriorment en Miquel des que tocava amb nosaltres en Toni Fiol la bateria se'n havia comprada una de feber i venia a tots els assatjos, esperant pacientment a que acabàssem per a poder fer una o dues cançons fins que ho va aconseguir. La seva lluita durà uns dos anys i ell encara creu que va valer la pena.

  Poc després i degut a la música tradicional en Toni entrava en contacte amb els germans Garcia i aconseguia que el més petit en Jaume, s’incorporàs als Val 9 en la nova secció de vent. En Jaumet encara era un querubinet amb uns cabell rossos i rebulls estil Jackson's Five. Ens recordava els dibuixos animats de'n Tom Soller. Però s'estrenà en un concert en el que fèrem de teloners de SAU a la plaça de toros d'Alcúdia, en el que si descomptam el seu saxo i els moltíssims amics que ens vengueren a recolzar, tot fou un gran desastre. Tot i això teníem un líder carismàtic i un músic que ens donava qualitat. Li vam dir, toca aquí al damunt i ens va sorprendre amb un gran solo de saxo en la cançó Estic fet pols, i en altres, o en les seves sorprenets interpretacions de Pink panter.

 Però no era suficient i per a poder sonar  en condicions, donat que en aquells moments voliem fer una big band necessitàvem uns teclats i vam acudir a qui coneixíem que no passava el seu millor moment amb els Private Zone i que necessitava el cos a cos del directe: tornava de fer les amèriques l'ovella descarriada.

Els VAL 9 clàssics

Antoni Mayol

guitarra, veu

Jaume Adrover gallo

baix

Xim Lòpez

guitarra

Miquel Rocamir

baterista

Joan Josep Hernández wuanxo

veu principal, coreografia

Jaume Garcia saxo, guitarra, veu
Jaume X. Viver teclats, veu

 

[pendent de finalitzar]

 

 

 

 

  Capítol 3: El post-wuanxisme (1996-2000)

 En Wuanxo, tot i la seva voluntat, no arribà mai a cantar totes les cançons. Sempre n’hi havia que feia en Toni. Rera la seva sortida en que nosaltres el vam deixar d’avisar i ell va seguir sense preocupar-se per venir a assatjar en Toni tornà a agafar el roll de cantant. Però en Toni sols ho feia en català, i des de l’anterior periode on cantava el grup ja havia incorporat algunes versions en aglés, que per necessitats del guió i coneixements hagué de cantar en Jaume X. Viver. 

 El 96 tornàrem a ser teloners de Sau a Llubí, i fou allà on vam estrenar El bon Jesús es mallorquí -algun membre del grup sí que ho pareixia físicament amb la barba i la pollera-. A l'arribada hi va haver una gens agradable confussió ja que algunes gents es pensàren -erròneament- que nosaltres erem el grup Sau -al cel sia- (situació que ens va saber molt greu i ho vam pendra com una ofensa i un insult cap el millor grup de rock del món).

 El 1996 és l'any més fructífer discogràficament ja que decidírem enregistrar Imatges en blanc i negre, als estudis de'n Pablo Ochando. L'enregistrament es perllongà durant tot el mes de setembre i octubre, i va finalitzar el dia de la fira d'Alcúdia. 

 

 L'aparició, al inici esporàdica, i després definitiva, de'n Juanma Garcia ens oferia tot un ventall de possibilitats musicals fins abans inimaginables. Un bon baix converteix una cançó discreta en acceptable, i una bona cançó en una gran cançó.

[pendent de finalitzar]

 

 Capítol 4: El segle XXI: Val 9, probablement el millor grup de rock del món

 Les relacions entre els membres del grup arribaren a un punt en que les mirades tallaven l'aire, tot i que fora del grup seguien conservant la gran amistat que fou el pilar fonamental per al sosteniment del grup durant tants d'anys. A finals de 1999 les condicions del grup eren tètriques i sonavem habitualment al bar Las Murallas on molts cops faltava gent al grup, i sovintejava la presència de'n Juanma Garcia per a substituir a algú. Els assatjos eren encara pitjors, l'únic que no faltava era en Xim, donat que sempre assatjàvem a ca seva -excepte els mesos en que en Toni Fiol tocava la bateria-. Així arribàrem al motí de Búger l'abril de 2000. Alguns membres del grup decidiren no avisar els altres a l'hora d'assatjar i anaren a tocar a Ca's Rector de Búger sense ells. Això provocà la fuita de dos dels tres membres fundadors que quedaven: en Xim i en Gallo. És l'episodi més brut i més tèrbol de la història dels Val 9. Quan el més següent varem tocar al Mediterrani, darrer concert de'n Xim i en Gallo, en Jaume Viver ja havia agafat el lideratge del grup, amb el seu lloctinent en Jaume Garcia, i relegant en Toni de líder en l'ombra a despull en la oscuritat total, i el català deixà d'esser condició sine quanum dels Val 9. El nom del grup deixà d'esser Val Nou per a passar al definitiu Val 9. Tot i això, això fou l'empenta definitiva per a l'èxtasi i l'expansió del millor grup de rock del món. D'una colla de divagàncies musicals que convertien Val 9 en un grup de culte passam a la música total, el grup de rock total. Els Val 9 total. Comença la valnoumania. Ell encara no ho sabia però havia donat un tomb al grup. En Xim i en Gallo tampoc ho sabien, ni n'eren conscients, però havien fundat, donat vida, color, tonalitat i espiritualitat al millor grup de rock del món.

A partir de 2000 la carrera dels Val 9 és imparable.

 Fins a arribar aquí s'hagueren de passar moltes visicituts:

·         En Jaume Viver havia hagut de passar per el gran èxit inicial amb Private Zone, que no va tenir temps d'assimilar, i per 5 anys de mendicitat i d'arrossegar-se dins el fang brut amb els Val 9, i sempre supeditat al que els altres manaven, i sense poder manifestar-se musicalment.

·         En Toni va haver d'arrossegar-se també des de l'inici, va veure com el grup que havia fundat s'esvaïa, la llengua i els ideals que eren la insignia del grup s'esmicolaven a troços, les seves lletres ja no tenien sentit i estaven desfassades i que estava cansat de perdre. Ja no tenia validesa la història del gran perdedor.

·         En Miquel havia hagut d'esperar pacientment l'oportunitat de poder tocar, i esperar que passassin davant ell un i altre bateria. La primera línea del grup defensada per en Toni i en Xim -els més rockers- no li havia agradat mai, i feia estona que volia un canvi.

·         En Jaume Garcia feia molt temps que no disfrutava de tocar. Passada ja la pubertat necessitava qualitat musical i poder expressar tot el bagatge musical i interpretati a que estava supeditat encaixonat amb el saxo i la guitarra quan els altres no ho sabien fer.

·         En Juanma Garcia havia hagut de sofrir els deliris dels altres membres del grup i del fet d'esser un substitut de luxe sols quan era convenient als altres, sense tenir en compte els seus sentiments ni les seves inquietuts musicals.