història
de ses
xeremies
Autor: Antoni Artigues
De l’origen i difusió
Els països de la Mediterrània i del sud-oest de l’Àsia usen, ja fa més de quatre mil anys, instruments musicals de buf fets amb dos tubs –generalment dues canyes de devers 30 centímetres de llargària- bufats al mateix temps per un sol sonador. Pensau, per situar-vos en la xeremia eivissenca.
En alguns d’aquests instruments tenien forats els dos tubs i feien la melodia a l’uníson; en altres només un del tubs fa la melodia i l’altre, sense forats, fa de la pedal. La pedal és un so continuat, obstinat (generalment l’octava baixa de la tònica), que no varia durant tot el temps que se va fent la melodia; el ronquet (nyooooc) que sentim de la trompa de les nostres xeremies és la pedal. El fet que s’executés aquesta pedal se pot inferir de tres fets: la col·locació peculiar dels dits del sonador a les obres d’art egípcies; la pràctica actual a altres països, per exemple l’Índia; el descobriment d’un tub amb tots els forats tapats amb cera tret d’un.
Per tipus de canyeta que duen per produir el so se solen fer dos grups:
Uns tenen la canyeta doble, feta amb dues làmines de canya o d’herba resistent col·locades l’una damunt l’altra, com la canyeta del grall de les xeremies; se’ls dóna el nom d’oboè; el doble oboè sol tenir els dos tubs divergents.
Uns altres tenen la canyeta de llengüeta batent simple, feta –a la part de dalt de la canya de l’instrument, o en una canyeta petita que després s’hi acobla- mitjançant tres talls oblics a la superfície de la canya –no perpendiculars a fi que en vibrar no passi per endins- que formen una llengüeta rectangular; el costat que fa quatre, sense tallar, permet que la llengüeta vibri a causa de l’elasticitat del material; se’ls dóna el nom de clarinet; en els clarinets dobles els dos tubs solen anar lligats sense formar angle. Sa bruma de les xeremies mallorquines és d’aquests tipus.
En Curt Sachs atribueix al doble oboè origen mesopotàmic per la seva distribució en l’antiguitat, que abraçava la Mediterrània i l’Orient Mitjà. Diverses troballes el refermen en la seva teoria: al cementiri reial d’Ur s’ha trobat un doble oboè de plata amb quatre forats cada un data de l’any 2800 a. de C.; al museu d’Atenes se conserva una estatueta de marbre que representa un músic que toca un doble oboè, de Creta, de l’època anterior al palau de Cnossos, de devers l’any 2400 a. de C.; i encara, hi ha un doble oboè a les pintures de la tomba de Borone, a Tarquínia, del segle VI a. de C. (el segle VI es l’època més orientalitzant de la civilització etrusca, després comença una època d’intens comerç amb la Mediterrània Occidental).
També tenim notícies ben antigues del doble clarinet: en un relleu de l’any 2700 a. de C., en el Museu del Caire, hi ha un home assegut que el toca.
Els antics clarinets egipcis tenien la llengüeta a la mateixa canya, com els actuals de Creta, d’Alger o d’Eivissa (xeremia eivissenca) –tant a la xeremia eivissenca com a la de Creta els dos tubs tenen forats per fer la melodia a l’uníson; no tenen pedal-. En canvi en el doble clarinet egipci actual –com el marroquí- la llengüeta és feta en unes canyetes més petites que hi van acoblades a la part de dalt; el doble clarinet egipci, com les launeddas de Sardenya, té un tub per a la melodia i l’altre, més llarg i sense forats, fa de pedal.
El doble clarinet hindú és, com l’egipci, fet de dues canyes paral·leles, però ha sofert un canvi important. El broc, en tots el clarinets que hem esmentat fins ara, va dins la boca de l’executant; en el clarinet hindú, en canvi, el broc, o extrem superior de l’instrument amb la llengüeta vibrant, està dins una carbassa o per un bocí de canya inserida al coco.
Reemplaçant la carbassa rígida per un odre flexible els hindús i els birmans fan –ja- xeremies; d’un sol tub, només per a la melodia o només per a la pedal, o de dos tubs, un per a la melodia i l’altre per a la pedal.
En els casos en què no hi ha odre flexible o bé no se pot fer una tocada ininterrompuda o que requereixen una tècnica difícil: el sonador alena només pel nas i la boca fa d’odre; els sonadors de launedda sarda i els de clarinet egipci exerciten els parenents en aquesta tècnica fent-los bufar amb una palleta dins un tassó d’aigua; han de bufar mentre inspiren i expiren; si l’aigua deixa de fer bombolles, una clatellada!.
Els tubs del tipus clarinet solen ésser cilíndrics i no cònics. El mezored de Tunísia, que se toca amb un sarró de cabra, té els tubs bàsicament iguals que la xeremia eivissenca, però –com el seu parent d’Alger- fa cònic afegint al cap de les canyes dues banyes de bou.
L’aparició de les xeremies amb odre, no va abolir, però, els clarinets ni els oboès. Se segueix tocant el clarinet doble a Egipte, a Creta, a Sardenya, a Eivissa, al Marroc... D’altra banda, tant la dolçaina valenciana, que se toca amb un timbal, com la gralla catalana, com la d’encantador de serps del Marroc, etc., són instruments ben antics del tipus d’oboè amb forma cònica. Instruments del tipus gralla són estesos arreu del món àrab.
Les primeres noticies de les xeremies daten del segle I. En Suetoni, historiador dels cèsars romans, conta que en Neró cap al final de la seva vida va prometre que si mantenia el poder faria uns jocs durant els quals hi hauria una audició d’orgue hidràulic, de choraulam i d’utricularium; aquest darrer nom significa odre de cuiro i sembla que la seva traducció ha d’ésser xeremies. Un passatge d’en Dion Crisòstom aclareix els dubtes, diu que en Neró “sabia com tocar el tub amb la seva boca i com estrènyer l’odre davalla el seu braç”. En Curt Sachs opina que l’instrument havia estat recentment importat d’Àsia.
Les xeremies s’escamparen per la Mediterrània i per tot Europa; hi són molt documentades i hi ha perdurat a molt de llocs com a instrument popular o com a instrument militar (a Escòcia i a Irlanda).
El primer document que parla de xeremies a l’Edat Mitjana és del segle IX; és una carta de Sant Jeroni que diu: “Els chorus és un simple cuiro amb dos tubs de llautó; hom bufa pel primer i el chorus emet el so pel segon”.
Les xeremies europees medievals tenien o bé només un tub per a la melodia, o dos tubs iguals tots dos per a la melodia –com les actuals xeremies del Maghreb o de Creta- o bé dos tubs, u per a la melodia i l’altre per al a pedal, col·locats un devora l’altre com en la forma oriental –conserven aquesta estructura algunes xeremies -. La trompa –o les trompes, per a la pedal -, separada del grall i col·locada en una altra obertura de l’odre és una modificació observada per primera vegada a miniatures del segle XIII.
Si hom vol fer una classificació de les xeremies, però, no ha de descriure les seves qualitats externes, com el nombre de trompes o la seva col·locació o el fet que se subministri el vent per acció bucal o per manxes, sinó que ha d’observar la naturalesa de les canyetes.
En trobam que tant per a la melodia com per a la pedal duen canyetes de llengua batent simple, és a dir, són del tipus clarinet: solen tenir els dos tubs un devora l’altre; així les hindús, les dels Balcans....
D’altres duen canyeta d’oboè al grall i de clarinet a la trompa (o les trompes); és el cas de les xeremies d'Escòcia, d'Irlanda, de Bretanya, de Galícia, de Catalunya, de Mallorca....; el grall i la trompa solen anar a forats diferents de l’odre.
També n’hi ha que tenen totes les canyetes d’oboè, ja sigui amb la trompa o trompes devora el grall, com la cabreta occitana o la zampogna italiana, ja sigui amb la trompa (o trompes) separada del grall, com la bodega occitana.
El fobiol i el tamborí, instruments inseparables de les nostres xeremies, són classificats por Curt Sachs en un estrat mitjà, que comprèn els instruments trobats a més d’un continent en excavacions neolítiques (també la trompeta i alguns instruments de corda figuren en aquesta estrat). La rasca, els sonalls, la flauta sense forats...., són de l’estrat primitiu; han estat trobats a tot el món en excavacions paleolítiques.
L’extensió d’ús actual d’aquests instruments confirma la seva antiguitat. La frulla iugoslava, el fobiol grec, el fobiol català (avui es conserva sobretot en la seva forma evolucionada, amb claus per facilitar de fer bemolls i diesis, formant part de la cobla sardanística), etc., són molt semblants al fobiol mallorquí.
Notícies Esparses
Els topònims (a Estellencs hi ha una possessió denominada Cas Xeremier; a molts de pobles és un malnom usual), la ceràmica (els antics pastorets de Nadal en són una mostra), la literatura (Gloses, locucions), algunes dades històriques, l’extensió actual per tot Mallorca i la participació en moltes ocasions de festa mostren l’arrelament secular d’aquests instruments a Mallorca.
Pentura el temps del moros ja hi havia xeremiers a Mallorca tenint en compte que els segles XI i XII foren de gran apogeu d’aquest instrument al món islàmic. Davant un ferm rebuig de la probabilitat d’una arrel mora d’aquests instruments a Mallorca, es pot veure a la Gran Enciclopèdia Catalana (vegeu l’article cornamusa), hi ha notícies de la cornamusa, sac de gemecs, caterineta o borrega a Catalunya del segle XII. Juntament amb la tenora, el fobiol i el tamborí, s’hi han usat fins els nostres dies.
Hi ha una notícia de l’any 1343: l’arxiu de la Corona d’Aragó parla d’un tal “Joan Mascum, joglar de cornamusa del rei que fou de Mallorches”; se refereix al rei Jaume III, que ha de partir al Rosselló quan, aquest mateix any, en Pere IV s’annexiona Mallorques. Ja els anys 1336, 1339 i 1340 joglars del rei de Mallorques han passat per la Cort d’en Pere IV el Cerimoniós juntament amb joglars de Cornamusa de la Ciutat de Tortosa (any 1353), del vescomte de Cardona (1346) i joglars de Flandes, de Navarra, de Xipre, d’Alemanya, d’Anglaterra, de Sicília, etc., etc.
Gómez M. a C., La música en la casa real catalano-aragonesa 1336-1442, Vol. I, Bosch editor, Barcelona 1979. També dona notícia de trobades internacionals de joglars a Flandes, sobretot durant la quaresma; el joglars d’en Pere IV hi anaven i més sovint encara els ministrils del seu fill Joan. Són interessants els documents d’aquest llibre referits als músics de la cort: quants eren, instruments que tocaven, ornaments i vestits per als instruments, etc., etc.
Tant el tambor com altres instruments de vent usats a la cort eren també tocats a les festes dels pobles de Mallorca. Les notícies dels pobles fan referència bàsicament a les festes oficials o religioses; en els arxius hi figuren les despeses per la pólvora, per als focs, per animals per a les corregudes, per pagar els músics, etc. Més mal de fer és seguir el fil de les festes particulars i molt més de les dels esclaus.
Així, el 1348 de Ciutat anaren a cercar a Alaró, a Robines i a Inca “trompadors e juglars que venguessin en la Ciutat a ops de la profeson”; a aquesta festa de dia trenta-un de desembre hi anaren n’Antoni Marty e son companyó, trompadors, d’Alaró. El 1359 els batles d’Alaró, Robines, Inca, Sineu i Sencelles són avisats per tal que “per la festa de Sent Silvestra e Sancta Coloma (....) tremetats assí en Ciutat tots los juglars que sien en les dites vostres parròquies”. La trompa és un instrument de buf freqüent a les corts de l’edat mitjana. És probable que així com joglar és el terme que designa els músics en general durant aquests segles XIV, XV i XVI, trompadors sigui el nom genèric assignat a qualsevol tocador d’instruments de vent de tipus oboè: trompa, gralla, cornamusa, xeremies... Pot ésser que trompes i xeremies siguin instruments diferents, però també pot ésser que l’únic diferent fos la terminologia. Sigui això o allò altre, al finals del segle passat resten encara quatre ministrils de vent creats el 1595 “per Gran e General Consell per a les festes oficials i de la Seu”.
En Pere company consta com a trompador a Llucmajor el 1409, i en Miquel Garau com a “tamorer” el 1474. El 1388 en Mas, “temorer”, i els seus companys sonaren a Llucmajor “devant lo cor de Jhesu Xhrist per lo dia de Corpo Crist”.
Dia 26 d’agost de 1372 n’Andreu Riera “ballave ab molts per vila (Sóller) ab so de caramella, e ballant de cames”, Dia 25 de febrer de 1429 se passejaven joves per Sóller “sonant ab una xabeba e cantant per la vila segons jovent acustuma”. Caramella es un terme ambigu referit ara a instruments del tipus oboè, suara a altres tipus clarinet i fins i tot a fobiols. Una xabeba no és un ximbomba com s’ha pensat algun historiador, sinó un fobiol, com ja va notar en Noguera “l’axabeba, ayabeba, xabeba, exabeba i altres denominacions semblants poden ésser llegides (....) per designar una espècie de flauta de bec. El sonador d’aquest fobiol el té i el toca només amb una mà, l’esquerra i encara d’aquesta mà en penjava un tamborí percudit amb la mà dreta”.
Al portal del Mirador de la Seu de Palma se conserven uns xeremies de pedra esculpides pel felanitxer Guillem Sagrera a finals del segle XIV o a començaments del XV; entre el àngels que fan música hi podreu veure un xeremier.
La processó, les corregudes (molt documentades durant aquests segles) i els balls a plaça el vespre eren ja, com ara, els actes principals, des d’un punt de vista musical almanco, de les festes patronals. L’any 1410 el jurat Jaume Esteva de Manacor “anà a Siutat per damanar lasensia que posquessem balar a la festa de Sent Miquel”. A Manacor, l’any 1437, donaren una lliure als “joglars qui sonaren a la vetla de Sent Lorenç”.
Referint-se a Felanitx, el segle XVIII, diu mossèn Xamena: “La festa de Sant Agustí no era solament religiosa sinó també popular i els cavallets hi prenien part. La vigília, després de les completes i processó, hi havia ball a la plaça del Convent. El dia de la festa, després de l’ofici, no mancaven les corregudes al cos. A la tarda, acabades les Vespres i la processó, que anava per vila, altre ball que sols s’interrompia per anar a sopar i durava fins a la una o les dues de la matinada”.
El diplomàtic francès Grasset de Saint Sauveur al seu llibre sobre les nostres illes descriu una fira als voltants de Palma, el mes d’agost, on “grups de joves asseguts a l’herba, a l’ombra d’una olivera, fan una menjada camperola; aquí, uns altres ballen al so d’unes rústiques xeremies”.
Referent al segle passat, és molt recomanable la lectura del volum de costums de l'obra sobre les Balears de l’arxiduc Lluís Salvador, hi és descrit minuciosament l’ús de les xeremies i del altres instruments als balls públics i privats, a ales corregudes i altres ocasions de festa dels pobles o de Palma. La vitalitat de la colla de xeremiers només és seguida de prop per la guitarra, el guitarró i el violí. Les castanyetes, els ferreguins, el ossets...., també són prou usats el segle passat.
Pervivència o Revitalització
La pervivència de les colles de xeremiers és un fet, però també és un fet la seva decadència tant numèrica –fa cinquanta anys a molts de pobles de Mallorca n’hi havia set o vuit colles- com de participació als actes, sobretot amb l’aparició de les verbenes, de les gramoles, del cine, de la ràdio i de la televisió, que han suposat l’afermament de la centralització de la cultura als estats més potents econòmicament. El repertori dels xeremiers reflecteix la seva participació als balls dels anys vint i trenta, quan la gent ja no demanava només jotes i boleros, sinó també valsos, polques, masurques, rumbes... D’aleshores ençà el repertori s’ha ampliat ben poc: l’himne republicà durant la República, la marxa reial durant la Dictadura, el “Quevivaespaña” als barbacoes, com a símbol de la immigració turística-franquística, i poca cosa més.
En Xamena, Història de Felanitx, pàg. 229 diu que “L’any 1905, al casino de Felanitx (Botigueta) i al teatre, es donaren les primeres audicions de música amb gramòfon i l’any 1924, s’instal·laren també a la Botigueta i a ca’s sastre Antoni Vaquer, els primers aparells de radiotelefonia”: “L’any 1925 de celebrà per primera vegada la verbena”. El ball d’aferrat, el cine, la rádio, ajudats per la facilitat de desplaçaments i pel naixent consumisme, fan perdre a les xeremies es seu paper preponderant, només compartit durant el segle passat amb la guitarra, el guitarró i el violí amb les bandes de música.
Durant el segle passat només les orquestres, les funcions religioses i qualque esdeveniment excepcional compartien amb les xeremies i amb les guitarres la diversió de la gent. RULLAN, cit. p. 620, conta que a l’orquestra de Sóller el 1868, probablement per dissidències polítiques hi ha una escissió i se fa La Xaranga, anomenada així “perquè era composta d’instruments de metall”: “La preferència de tocar en públic era el cavall de batalla entre les parts, i tot el seu afany era posar de part seva el batlle, el qual lluita entre els compromisos i al cap darrer lleva de la plaça la tarima en què solia tocar l’orquestra els vespres dels dies de festa”. Pel que fa a Felanitx Mn. Xamena, pàg. 224. en parla de diverses bandes de música vocal i una orquestra que tant solemnitzava les funcions religioses, com amenitzava les comèdies i balls de la quartera”. A finals de segle, rivalitzaven dues bandes de música pertanyents als dos partits polítics, conservador i fusionista.
Avui en tot Mallorca queden set o vuit colles
de xeremiers
que continuen tocant en distintes ocasions. Sobretot:
A la festa major de la major part dels pobles: trescaviles,
corregudes
de joies. “L’oferta” dins l’església a qualque poble,
la revetlla de jotes
i boleros i qualque tocada davant cas batlle.
A les festes de carrer –trescaviles i balls- organitzades
per
associacions de veïnats, per partits polítics, o per grups
de joves. Solen
ésser animades i concorregudes.
A alguns pobles (Montuïri, Felanitx, Pollença,
Algaida,
Manacor) toquen amb els cossiers o cavallets danses de figura
–probablement
balls de fertilitat d’origen moro- que se ballaven abans
a tots els pobles
de Mallorca.
A les agrupacions folklòriques –Aires de Muntanya,
Escuela
de Danzas de l’Ajuntament de Palma, etc.- que, tan ben potenciades
pel franquisme,
a la postguerra han reverdit amb el turisme i amb el pre-autonomisme
consensuat.
Davant el batlle, al castell de Bellver, als barbacoes (Es
Mal Lloc, Son
Amar...), etc.
A festes escolars o per a iniciació dels nins
en
aspectes musicals mallorquins. Aquesta és una modalitat en augment.
ü Encara hi ha qualque pastor que toca el flabiol
o
les xeremies guardant les ovelles.
De fa devers deu anys hi ha un renovat interès per les xeremies. Encara que són moltes les colles que s’han desfet per defunció d’un o dels dos components, n’han sorgit dues o tres de joves, i això no passava de feia trenta o quaranta anys.
Aquest fet va lligat a la reafirmació d’altres elements culturals propis de Mallorca (llengua, artesania...) i coincideix amb la degeneració de la Dictadura.
De totes maneres, no és un fenomen exclusiu de Mallorca, el trobam a altres nacions sense Estat: a Sardenya, a Còrsega, a Occitània –on hi ha un bon floret de xeremiers de vint o trenta anys -, a Bretranya –on Allan Stivell ha integrat els instruments i els temes populars en una nova forma i acompanyant sempre la seva música sense reivindicacions nacionals, a la manera de Maria del Mar Bonet, Uc, Dharma..- a Catalunya, on hi ha un parell de centenars de joves que toquen la gralla, al País Valencià, etc. Arreu se revaloren les arrels autòctones i també la vida artesanal i agrària com a enfrontament a una culturalització uniformadora universal mecanicista i tecnicista conseqüència i arma de l’imperialisme.
Aquestes manifestacions, culturals com són, no poden pretendre una transformació total del sistema social, no arriben a l’acció directa; així i tot la seva aportació a nivell ideològic serveix d’expressió a aquestes nacions aclucades per la civilització industrial, ajuda a la presa de consciència de la necessitat de canvi i de l’absurd d’un “progrés” universal unilineal. De totes maneres Frantz Fanon, teòric de la revolució algeriana, opinava que la lluita violenta contra el colonialisme, tal com se feia a Algèria, és la més autèntica expressió de la cultura popular d’una nació colonitzada, ja que possibilita l’alliberació i només un poble alliberat pot tenir una vertadera cultura, que segueixi les seves arrels i que se faci cada dia amb la participació del poble. Només així se pot rompre la dicotomia cultura popular-baixa-pobra-inculta d’una banda i de l’altra cultura oficial-alta-rica-culta, que és un reflex més de la conegudíssima dicotomia dominant i dominat.
Els intents de “revolució” cultural i els fenòmens contraculturals sovint són assimilats i neutralitzats pel sistema, que en fa un objecte més de consum integrant-los dins la seva òrbita cultural unilineal; en conserva les formes i n’elimina tot el rerafons d’oposició. (En el camp musical en tenim un bon exemple amb la música pop: Beatles, etc.). Els grups folklòrics ajuden a aquesta tasca de conservar unes formes sense contingut ni vida de cap casta.
Una de les manifestacions culturals més vitals és la festa de carrer, exponent de llibertat, d’energia i de comunicació directa, sovint coartada per un sistema mecanitzat. Exigeix, a la vegada, llibertat d’expressió i autoorganització, imprescindibles per a la participació: si no se romp la passivitat a què estam acostumats per l’educació “obligatòria i gratuïta”, els mitjans de comunicació i el treball mecànic i burocratitzat, tot es converteix en espectacle de carrer.
Camí per a l’alliberament, o alliberament lla mateixa, la festa és una festa.
Antoni Artigues.
Article
tret del llibre :
Repertori i Construcció dels Instruments de la Colla de Xeremiers Catalans
a Mallorca