|
sa tarota |
|
|
La tarota és un instrument de vent de la família dels oboès format per un tub de fusta, una transició metàl·lica (el tudell) i una llengüeta (inxa) de doble canya. La llargada del tub és d’uns seixanta centímetres i en la seva versió més primitiva (tarota seca), aquest consta de sis forats a la part davantera i un a la part posterior on el músic col·loca els dits per executar la melodia. A nivell històric la tarota és germana de la gralla i es pot dir que comparteixen els orígens. Com a oboè més greu i més dolç que la gralla, i ja en l’edat medieval, era utilitzat preferentment en la música de cort. Més tard (segle XIX) va a passar formar part de la formació de "cobla de tres quartans" (veure: història - la cobla) amb el sac de gemecs i el flabiol i tamborí. A partir dels anys quaranta i cinquanta cau en desús arreu de Catalunya i és cap als vuitanta i noranta que s’ha recuperat l’instrument. Actualment a Catalunya hi ha diferents constructors de tarotes que han treballat i afinat el patró i fins i tot hi han afegit alguna clau per augmentar-ne la tessitura. Avui en dia, l’instrument comença a guanyar popularitat ja que nombrosos grups de l’escena folk catalana i mediterrània l’estan integrant en el seu repertori i per tant es diu que gaudeix d’una bona salut. |
|
|
El nostre més sincer agraïment a Xavier Juan, membre i Director del grup de xeremiers Els Vuit Vents, pel curset de tarota que ens va impartir a l’Escola de Música de Son Servera. Gràcies a ell i a les seves ensenyances ha estat possible la creació d’aquest article.
Antoni Genovart, Sant Llorenç des Cardassar, novembre de 2007. |
 Xavier Juan |
|
El seu nom sembla que ve de l’onomatopeia “ta-ro-ta” en representació del seu so. Arreu de Catalunya també se la coneix amb el nom de “Xirimia”. I amb aquest mateix nom era com antigament se la coneixia a Mallorca, quan aquest instrument formava part de les Cobles. |
|
|
Bàsicament existeixen dos tipus de tarotes: la Tarota Seca i la Tarota Dolça. |
|
| La tarota seca és la més genuïna, consta de sis forats a la part superior i un a la part inferior. La seva tessitura és limitada ja que bàsicament només s’hi pot fer una sola octava. |
|
| La tarota dolça té claus, des de una clau per a fer Si3 fins a vuit claus per facilitar la interpretació de les notes cromàtiques amés de poder fer més notes part damunt el Do4. |
|
|
La tarota té un so ple, elegant i cerimoniós, dóna a la Cobla un so baix, càlid i melodiós, empastant perfectament amb els sons aguts del grall i del flabiol. Contrasta amb la xeremia picant les seves notes, encara que aconsegueix un so molt ple lligant-les. |
|
|
Es sol utilitzar per a fer segones veus i contracants dins el conjunt de la cobla, enriquint les melodies amb el seu timbre peculiar, encara que té prou qualitat com per també portar la melodia. Musicalment és més versàtil que el grall de la xeremia i que el flabiol ja que té una tessitura més ample. Amés permet una interpretació acurada, podent dominar tots els matisos de la melodia, en comptes del grall amb el qual no es poden fer sons forts ni fluixos. |
|
