xeremia

ses xeremies mallorquines

Les Xeremies Mallorquines o Xeremia és un instrument de la família de les Cornamuses i és l’instrument que dóna nom a la colla de xeremiers. Aquesta cornamusa es compon bàsicament d’un recipient de pell (actualment s’empren altres tipus de materials) on s’acumula l’aire, denominat Sac o Sarró, d’ell surten tres orificis: el Bufador, que es la peça que, com diu el seu propi nom, serveix per bufar-hi permetent així inflar el sarró, d’aquí l’aire es distribueix, per una part cap al Grall i per una altre cap al Braguer, que es la peça encarregada de dur l’aire cap a la Trompa i cap als Bordons quant es tracta d’una Xeremia de Tres Bordons. Les Xeremies Tradicionals no tenen bordons (que sonin), sinó que només tenen tres Fillols per adornament. El xeremier agafa l’instrument aguantant-lo amb el colze i l’avantbraç i pressionant el sarró contra el seu cos, infla el sac pel bufador i les dues mans les ocupa per fer sonar les melodies amb el grall. Per aconseguir que la xeremia soni s’ha de pressionar amb el colze i l’avantbraç, amb força, el sarró. Aquesta pressió ha de ser contínua, compensant en tot moment la manca d’entrada d’aire dins el sac. No es fàcil aconseguir un bon so continuat, de fet és més difícil dominar el volum necessari d’aire per fer sonar bé Ses Xeremies que aconseguir fer sonar les melodies al grall. El so que surt per la trompa es una nota contínua, a mode de “nota pedal”, el sonador no s’ha de preocupar per aquesta part de l’instrument ja que al tenir una entrada continuada d’aire el so es reprodueix d’una manera automàtica.

Per poder aclarir millor totes aquestes parts de les xeremies que s’anomenen anteriorment, les quals formen l'instrument, a continuació es fa una descripció més detallada de cada una d’elles:

el grall
Instrument musical de fusta de forma troncocònica, amb vuit forats per col·locar-hi els dits. Si s’hi posa una canyeta adequada emet notes (dins la seva tessitura) de la mateixa freqüència que el flabiol.

la inxa o canyeta
Dispositiu fet amb dues laminetes de canya (o altre material), molt fines, que vibren al pas de l’aire. Aquesta vibració, aprofitada per les caixes de ressonància del grall, es modifica i permet a l’instrument de fer les diferents notes musicals.

els bordons
Instruments musicals de fusta de forma troncocònica, acabats amb una campana tancada i foradada. Amb brumes adequades fan els baixos d’acompanyament.

els fillols
Dos bordons d’ornament que no sonen.

la bruma
Dispositius fets amb una canya de diàmetres variables, que vibren al pas de l’aire. La vibració, aprofitada per la caixa de ressonància del bordó, fa que aquest produeixi el baix corresponent.

el bufador
Peça de fusta foradada. Serveix per introduir l’aire dins el sarró. A l’extrem interior disposa d’una vàlvula de pell per evitar que surti l’aire de l’interior del sarró.

el sac o sarró
Recipient fet de pell d’animal (cabrida o ovella, actualmente s'utilitza la pell curada) o de material sintètic (fabricat amb moderns materials polimèrics), que serveix per disposar d’aire a voluntat del xeremier.

el braguer

Dispositiu de fusta que serveix per ajuntar els bordons al coll del sac.

els nous
tius de fusta, que serveixen per ajuntar el grall i el bufador a una de les cames de la pell del sac.

els ornaments
El vestit, les virolles, els cordons i les borles d’ornament.

la fusta
La fusta per poder construïr aquest instrument ha de tenir unes característiques especials: que permeti un acabat quasi perfecte; que no es crulli; que amb la humitat no s'infli gaire; que permeti un bon poliment; que transmeti bé el so. No hi ha gaire fustes que compleixin aquestes característiques. Cal destacar: - El Boix (Buxus balearicas) - El Ginjoler (Zizyphus vulgaris) - L'Ametler (Prunus dulcis) - El Cirerer (Prunus avium) - L'Albarcoquer (Prunus armeniaca) - La Servera (Sorbus domestica) - L'Ullastre (Olea europea silvestris) - L'Eben (Pithecellobium Ebenopsis) - El Granadillo (Caesalpinia granadillo) Les fustes que s’utilitza per a construir el grall ha de ser especialment dura. Antigament s’utilitzava molt l’ametller i el ginjoler. Actualment es sol emprar el Granadillo.

La cultura popular mallorquina diu que, perquè la fusta sigui bona i no es faci mal bé, l'arbre s'ha de tallar en lluna vella de febrer (si és de fulla caduca) o en lluna nova de febrer (si és de fulla perenne).

índex